Relat: Cròniques del drac adormit...

Companys/es!!! Un any més, la nostra estimada companya Puri ens envia un fantàstic relat...Moltes gràcies, Puri!!!

CRÒNIQUES DEL DRAC ADORMIT.

MIRIADEVA, LA PRIMERA GUARDIANA.

El préstec havia resultat car; no recordava un esgotament semblant en tota la seva vida. Havia de començar a fer un pensament i limitar-se a coses més senzilles, va pensar mentre s’aixecava tot estirant-se de mica en mica, tremolosa. No feia massa fred, però el préstec sempre li provocava aquell efecte; el cos li quedava tan adormit que aconseguir que la sang tornés a circular amb normalitat resultava dolorós. I encara hauria de donar gràcies per seguir sencera; qualsevol dia un llop, una guineu, o les mateixes rates podrien aprofitar l’avinentesa i donar-li una bona sorpresa. Els animals del bosc la respectaven, però qui sabia què podien fer-li al seu cos buit mentre ella n’estava absent.

Un home d’edat mitjana, cap clar i ventre prominent, esperava davant de la cabana, assegut a la vella soca. L’home es va aixecar en veure-la arribar.

--Senyora –va dir, respectuós--, fa hores que espero. Començava a preocupar-me...

--No n’hi havia motiu –el va tallar Miriadeva, molesta.

--Heu... heu esbrinat res?

--Podria ser –va respondre ella, evasiva. Mai no li havien agradat les preguntes tan directes--. Quin dia és avui?

--Ah... doncs... és dimarts, senyora.

Vaja. Això volia dir dos dies sencers. No de bades estava tan cansada.

--He fet un viatge llarg –va explicar a aquell home--. Necessito descansar i menjar, també rentar-me. Si us sembla bé, podeu venir de matí i en parlarem.

--De matí? Però...

--Podeu venir aquest vespre, si us ho estimeu més –va suggerir ella. Aquell home va callar--. Fins demà, doncs.

Desprès de rentar-se i sopar Miradieva va anar a jeure, però va dormir poc; el cos estava descansat. No així la seva ment. En aquells dos dies havia arribat molt lluny, havia fet tants salts que havia arribat a témer no trobar el camí de tornada. Guineu, esquirol, llop, xoriguer... S’ho hauria passat bé si no fos perquè no era aquell el propòsit del viatge. Havia arribat al llindar, va recordar amb una esgarrifança. Havia arribat a la terra gelada. L’havia vist. De veritat l’havia vist? I també els havia vist a ells, estranyes i familiars criatures, formidables i temibles.

Un cop a la porta va deixar-la clavada al llit. Ja era nit tancada; qui voldria molestar-la a aquelles hores? Va sonar un segon cop que la va fer tornar a la realitat. Ella no tenia por, mai no n’havia tingut. Era tard per començar.

--Qui hi ha? –va demanar amb veu ferma.

Un tercer cop per resposta. No podia ser el governador; aquell home era un covard. Els graciosos del poble? Ja feia estona que havien comprovat que anar a fer-li bromes nocturnes no era la millor de les idees. Algú que duia males intencions? Algú que volia atemorir-la? A ella?

Es va aixecar, es va posar el xal sobre les espatlles i va anar a obrir la porta. No podria explicar clarament la sensació que li va provocar aquell desconegut. Els cabells se li van eriçar, com si un suau corrent elèctric recorregués la seva pell. I, tot i que no podia distingir el seu rostre, estava segura que ell sí que la veia perfectament.

--No t’imaginava així –va dir aquell desconegut, amb una veu greu però suau, barreja de mel i foc, que li va provocar una sensació curiosa al clatell.

--Qui ets? –va encertar a demanar ella.

--No em reconeixes? –va demanar ell, una mica sorprès--. Suposo que és normal.

L’home va fer una passa endavant. Miradieva es va apartar mecànicament, sense demanar-se ni per un instant si l’havia de deixar passar o no. Desprès va tancar la porta i va anar a encendre la llàntia; va ser llavors quan va notar que estava tremolant. Qui era aquell home? Per què li resultava tan familiar? Quan la llàntia va estar encesa la va posar sobre la taula. Aquell jove, ara es feia evident la seva edat, s’havia assegut tan tranquil i observava encuriosit l’interior d’aquella senzilla cabana.

--Una casa de fusta –va observar, divertit--. Ni se’m passaria pel cap fer una cosa així.

De cop, en veure els ulls d’aquell desconegut, un record va acudir a la seva ment. Havia estat en un dels préstecs. Volava a molta distància del terra quan els va veure. Un d’ells l’havia mirat amb una mirada penetrant, just abans que el xoriguer fes mitja volta i tornés, i els ulls eren del color de la mel del romaní.

--Com fas això? –va demanar el jove, encuriosit. Ella se’n va adonar llavors que estava dempeus i molt tensa, aferrant-se les mans per no delatar el tremolor. La mirada del jove li estava provocant efectes desconeguts que no sabia interpretar. Es va asseure a l’altra cadira intentant semblar més relaxada.

--És un préstec.

--Un préstec? Vols dir que... prens el cos dels animals per un temps?

--Més o menys –va dir Miradieva. No era així exactament, però no tenia ganes de donar explicacions sobre com feia o deixava de fer--. Per què has vingut?

--Has vist la barrera de gel –va dir ell, i no era cap pregunta--. El gel és imparable, ho saps. Res no es pot fer per aturar-lo, com no es pot aturar el Sol –la jove va sentir una esgarrifança i es va arraulir en el seu xal--. És qüestió de temps que la barrera arribi més a sud: aviat el fred gelarà les collites, aturarà els rius, matarà el ramat i assecarà els pous.

Miradieva no va intentar discutir el que el jove havia dit. Durant anys tothom s’havia lamentat del fred creixent, a la vegada que tothom s’havia negat a veure el que era evident.

--Aviat, has dit –va dir al cap d’una estona--. Què vol dir, exactament?

El jove va aixecar els muscles.

--En això encara hi ha discrepàncies entre els nostres savis. Però les previsions més optimistes parlen de no més de deu anys.

Miradieva va respirar fons, sentint una opressió a la boca de l’estómac. Deu anys poden semblar molts si no indiquen la data de la fi del món.

--M’imagino que no has vingut només per dir-me que tots morirem de fred. Al cap i a la fi, què us pot importar a vosaltres el que ens pugui passar? Els que s’arrosseguen. No és així com ens dieu?

--Així és com us diuen alguns –va admetre ell. La va mirar per un instant i aquella sensació estranya al clatell va tornar.

--Com et dius?

--Oh –va dir ell tot aixecant les celles en un gest molt humà--. Et demano disculpes. El meu nom és Herdai--. Va somriure, insolent--. I a tu et diuen la bruixa del bosc. –Miriadeva no va semblar en absolut ofesa per aquella observació. Era certa, al cap i a la fi. Herdai va encreuar les mans sobre la taula, bastant formal--. Demà mateix el meu senyor vindrà a parlar amb el vostre governador. Li dirà més o menys el que t’estic dient jo i li farà una proposta. Es tracta, en poques paraules, d’oferir-vos la possibilitat de sobreviure. Perquè has de saber que bastant més al sud, més enllà de l’oceà, hi ha unes terres deshabitades on el gel no hi arribarà.

--Ni el gel ni la pluja, pel que tinc entès. Al gran desert del sud no hi creix res.

--Tot està canviant, Miriadeva, des de ja fa un temps. El vent, la pluja... ja no són com eren. Aquelles terres s’estan transformant. Hi ha boscos incipients, muntanyes on neixen rius, valls fèrtils i prades verdes. I són la vostra darrera oportunitat. Podeu anar-hi ara, voluntàriament, o més tard, empesos per la desesperació. T’asseguro que no serà el mateix.

El silenci va caure de nou sobre tots dos. Miriadeva sentia el pànic creixent en el seu pit, perquè sabia que aquell jove li estava dient la veritat. Més d’una nit havia despertat tremolant, fugint dels seus somnis. Somnis en els quals veia la gent morir de gana, de fred, somnis en els quals veia persones normals i sensates comportar-se com bèsties salvatges... Va respirar fons, intentant convèncer-se que no eren més que somnis. De moment.

--Per què has vingut a dir-m’ho a mi? –va demanar.

--No sé si els teus accediran a marxar. Espero que sí. Però vull assegurar-me que tu sí que hi aniràs.

Miriadeva va apartar la mirada, estorada sense motiu. Els ulls d’aquell desconegut semblaven parlar i dir coses que anaven més enllà de les paraules. O tal vegada ella interpretava el que volia.

--Tot això que tems, el que veus en els teus malsons –va continuar Herdai--, ja està passant. No us n’han arribat notícies? Vosaltres sou afortunats, i tu... tu ets diferent. Quan marxeu cap al sud i ens deixeu sols...

Miriadeva el va interrompre amb una mirada de foc. Ja no tremolava; una petita flama s’havia encès en el seu pit.

--Us deixem sols? Et lamentes? Que potser no és això el que voleu, el que sempre heu volgut?

Herdai se la va quedar mirant, com trist. La jove va sentir aquella sensació al clatell, que s’estenia per l’espina dorsal.

--No. Jo no, Miria –va dir el jove, i li va agafar la mà sobre la taula. Miriadeva va sentir la calor que s’estenia des dels seus dits, pujava pel braç... La calor de temps passats, que havia fugit de la seva terra i que tenia gairebé oblidada. Una calor que només podria tornar a sentir més al sud. Es va començar a deixar endur per aquella sensació embriagant--. Jo aniré amb tu.

Miriadeva el va mirar als ulls, sobtada amb aquella revelació, i va saber que ell no mentia, que mai no ho feia. De sobte el cor tamborilejava contra les seves costelles, com si volgués sortir-li del pit.

--Però... per què? –va encertar a demanar--. No em coneixes.

--Jo aniré amb tu –va insistir Herdai--, i tot podrà començar de bell nou. I sí que et conec, Miria, perquè tu ets com jo, encara que no ho sàpigues.

Miriadeva va enretirar la mà.

--No és cert –va dir, envermellida fins l’arrel dels cabells--. Jo no soc com vosaltres.

Herdai es va aixecar, imposant la seva figura, i a ella li va fer l’efecte que creixia, que es feia més gran fins ocupar tota la cabana. Però només era un joc d’ombres.

--Vine –va dir ell amb una veu profunda i càlida, una veu que li va robar la voluntat. Herdai va allargar la mà i aquesta vegada ella la va acceptar. L’home va somriure--. El viatge és llarg.

Fragment de la història de Miriadeva, tal i com consta al Llibre Perdut, segons la transcripció feta pel príncep Embar d’Anidam, on es conta com el Primer, acompanyat de la Guardiana, va guiar els fundadors a les noves terres i va fer construir la Torre Central allà on més endavant seria fundada la ciutat d’Anerís.