dilluns, 22 de juny de 2015

El final...

Hola a tots!!!!
Això s´acaba i des de aquí volem desitjar-vos molt BON ESTIU!!!
Abans volem recordar un parell de cosetes que han succeït al llarg de tot l´any i que ens han marcat d´alguna manera:. una trista mort, una jubilació, un canvi de govern, una il.lusió, premis varis, viatges, intercanvis...
Han quedat pendents alguns articles per publicar, però ja serà el curs que ve quan  sortiran...tot ha anat molt bé i vos deim adéu fins el proper curs amb uns versos d´Antonio Machado i dedicats a la nostra excompanya de departament: Caminante no hay camino, sino estelas en el mar...
Feis el vostre camí!!!


Dia de Sant Jordi

DIA DE SANT JORDI
Els alumnes de 2n ESO, arran de la celebració del dia de Sant Jordi, van fer uns escrits responent a 4 senzilles preguntes:
- Per què se celebra aquest dia?
- Escriu la biografia de dos autors que són importants aquest dia.
-Quina és la relació entre "Sant Jordi" i "El dia del llibre"?
-Opinió general sobre aquest dia (Vols que es continuï celebrant?¨És important celebrar-ho?)

En general, tots van cercar informació a internet i us faig un petit resum:
- Es celebra aquest dia perquè Sant Jordi va morir el 23 d´abril i també ho van fer dos grans escriptors de la literatura europea: William Shakespeare i Miguel de Cervantes.
-La segona pregunta va ser resposta, en general, amb la biografia de Miguel de Cervantes i William Shakespeare.
-A la tercera pregunta van dir, en general, que els homes regalen una rosa a les dones perquè a la llegenda es conta que el cavaller va matar un drac i la seva sang es va convertir en rosa, i que les dones regalen un llibre als homes perquè aquest dia, però a anys diferents, van morir Shakespeare i Cervantes.
- Referent a l´opinió personal, cadascú va escriure i argumentar el que trobava...hi ha opinions per a tots els gustos.
Gràcies a tots!!
(Aquest article quedava pendent com a resum de la celebració de Sant Jordi)

dimecres, 3 de juny de 2015

Consejos del Conde Lucanor

Uns consells escrits en forma de "pareado" seguint l´estil del Conde Lucanor fets pels alumnes de 3r ESO:

Quien te quiere de verdad,
aceptará tu sinceridad...

Quién se lamenta tras daño causar,
de tu vida procúralo apartar...

Si tienes demasiado en cuenta a los demás,
probablemente a ti mismo te perderán...

No te hagas de rogar,
si está en juego tu bienestar...

Todo esfuerzo tiene su recompensa,
y quién algo quiere, algo le cuesta...

Mentiras no tienes que decir,
si al infierno no quieres ir...

Quin us agrada més? Els podem aplicar actualment?

dimarts, 2 de juny de 2015

Rellotge

SINE SOLE SILEO


Na Sílvia Bibiloni ens ha fet aquesta recreació plàstica sobre un dels lemes freqüents als rellotges des sol.
La inscripció "Sine sole sileo" (Sense sol estic callat) manifesta, amb la famosa al·literació, la necessitat  que té el sol per poder marcar les hores.
Amb aquest rellotge els alumnes de 1r de Batxillerat d'Humanitats us volen desitjar un bon estiu on el sol us permeti no restar muts i aprofitar i gaudir d'aquesta etapa de vacances.
Fins el curs que ve!!


dimecres, 27 de maig de 2015

Cuentos al estilo de Don Juan Manuel

LO QUE SUCEDIÓ A UN HOMBRE QUE SE QUEDÓ SIN DINERO

A classe de 3r ESO hem practicat l´estructura del conte com Don Juan Manuel, autor de El conde Lucanor, i ha sortit molt bé; perquè vegeu una mostra del que hem fet us reprodueixo un dels contes. Aquest és de l´alumne Juan Bujosa de 3r ESO A:

El empresario Juan, estaba hablando con su amigo el tabernero Pepe y le dijo:
- Amigo Pepe, tú que has escuchado un montón de historias y anécdotas de este bar, necesito que me aconsejes, porque tengo un primo que hace dos meses que no trabaja y lo estoy manteniendo yo. Cada vez que le digo que tiene que buscar trabajo, me dice que ya lo está buscando pero que no lo encuentra.
Me preocupa su futuro...¿Qué puedo hacer?
- ¿En serio? ¡Qué coincidencia!, me acuerdo de una historia parecida que me contó un cliente hace un par de meses para pagar unas copas, porque no llevaba dinero.
Pepe le rogó que se la contara...
-Esta es la historia de un joven de familia adinerada que siempre conseguía lo que quería. Pero un día  su padre se arruinó y con él toda su familia. Como no tenían dinero, los padres obligaron a los hijos a trabajar, pero este que, siempre había sido un mantenido, no pudo encontrar trabajo y terminó en la calle pidiendo dinero como cualquier otro mendigo.
-Lo que quiero dar a entender es que si, seguís manteniendo a vuestro desempleado primo, cuando llegue el momento no podrá valerse por sí mismo, pues tú no vivirás para siempre. Lo que yo os recomiendo es que le digáis a vuestro primo que tiene dos semanas para encontrar trabajo y que, si no lo hace, terminará en la calle, de esta forma tendrá que aprender a valerse por sí mismo.
Al empresario le pareció buen consejo, lo puso en práctica y le fue muy bien. A las dos semanas, su primo ya se había ido de su casa.
Como Joan vio que era una buena historia, la mandó poner en un libro de cuentos y escribió unos versos que dicen así:
A un ser querido
no debes tenerlo mantenido.

dimecres, 20 de maig de 2015

Relat: Cròniques del drac adormit...

Companys/es!!! Un any més, la nostra estimada companya Puri ens envia un fantàstic relat...Moltes gràcies, Puri!!!


CRÒNIQUES DEL DRAC ADORMIT.
MIRIADEVA, LA PRIMERA GUARDIANA.

El préstec havia resultat car; no recordava un esgotament semblant en tota la seva vida. Havia de començar a fer un pensament i limitar-se a coses més senzilles, va pensar mentre s’aixecava tot estirant-se de mica en mica, tremolosa. No feia massa fred, però el préstec sempre li provocava aquell efecte; el cos li quedava tan adormit que aconseguir que la sang tornés a circular amb normalitat resultava dolorós. I encara hauria de donar gràcies per seguir sencera; qualsevol dia un llop, una guineu, o les mateixes rates podrien aprofitar l’avinentesa i donar-li una bona sorpresa. Els animals del bosc la respectaven, però qui sabia què podien fer-li al seu cos buit mentre ella n’estava absent.
Un home d’edat mitjana, cap clar i ventre prominent, esperava davant de la cabana, assegut a la vella soca. L’home es va aixecar en veure-la arribar.
--Senyora –va dir, respectuós--, fa hores que espero. Començava a preocupar-me...
--No n’hi havia motiu –el va tallar Miriadeva, molesta.
--Heu... heu esbrinat res?
--Podria ser –va respondre ella, evasiva. Mai no li havien agradat les preguntes tan directes--. Quin dia és avui?
--Ah... doncs... és dimarts, senyora.
Vaja. Això volia dir dos dies sencers. No de bades estava tan cansada.
--He fet un viatge llarg –va explicar a aquell home--. Necessito descansar i menjar, també rentar-me. Si us sembla bé, podeu venir de matí i en parlarem.
--De matí? Però...
--Podeu venir aquest vespre, si us ho estimeu més –va suggerir ella. Aquell home va callar--. Fins demà, doncs.
Desprès de rentar-se i sopar Miradieva va anar a jeure, però va dormir poc; el cos estava descansat. No així la seva ment. En aquells dos dies havia arribat molt lluny, havia fet tants salts que havia arribat a témer no trobar el camí de tornada. Guineu, esquirol, llop, xoriguer... S’ho hauria passat bé si no fos perquè no era aquell el propòsit del viatge. Havia arribat al llindar, va recordar amb una esgarrifança. Havia arribat a la terra gelada. L’havia vist. De veritat l’havia vist? I també els havia vist a ells, estranyes i familiars criatures, formidables i temibles.
Un cop a la porta va deixar-la clavada al llit. Ja era nit tancada; qui voldria molestar-la a aquelles hores? Va sonar un segon cop que la va fer tornar a la realitat. Ella no tenia por, mai no n’havia tingut. Era tard per començar.
--Qui hi ha? –va demanar amb veu ferma.
Un tercer cop per resposta. No podia ser el governador; aquell home era un covard. Els graciosos del poble? Ja feia estona que havien comprovat que anar a fer-li bromes nocturnes no era la millor de les idees. Algú que duia males intencions? Algú que volia atemorir-la? A ella?
Es va aixecar, es va posar el xal sobre les espatlles i va anar a obrir la porta. No podria explicar clarament la sensació que li va provocar aquell desconegut. Els cabells se li van eriçar, com si un suau corrent elèctric recorregués la seva pell. I, tot i que no podia distingir el seu rostre, estava segura que ell sí que la veia perfectament.
--No t’imaginava així –va dir aquell desconegut, amb una veu greu però suau, barreja de mel i foc, que li va provocar una sensació curiosa al clatell.
--Qui ets? –va encertar a demanar ella.
--No em reconeixes? –va demanar ell, una mica sorprès--. Suposo que és normal.
L’home va fer una passa endavant. Miradieva es va apartar mecànicament, sense demanar-se ni per un instant si l’havia de deixar passar o no. Desprès va tancar la porta i va anar a encendre la llàntia; va ser llavors quan va notar que estava tremolant. Qui era aquell home? Per què li resultava tan familiar? Quan la llàntia va estar encesa la va posar sobre la taula. Aquell jove, ara es feia evident la seva edat, s’havia assegut tan tranquil i observava encuriosit l’interior d’aquella senzilla cabana.
--Una casa de fusta –va observar, divertit--. Ni se’m passaria pel cap fer una cosa així.
De cop, en veure els ulls d’aquell desconegut, un record va acudir a la seva ment. Havia estat en un dels préstecs. Volava a molta distància del terra quan els va veure. Un d’ells l’havia mirat amb una mirada penetrant, just abans que el xoriguer fes mitja volta i tornés, i els ulls eren del color de la mel del romaní.
--Com fas això? –va demanar el jove, encuriosit. Ella se’n va adonar llavors que estava dempeus i molt tensa, aferrant-se les mans per no delatar el tremolor. La mirada del jove li estava provocant efectes desconeguts que no sabia interpretar. Es va asseure a l’altra cadira intentant semblar més relaxada.
--És un préstec.
--Un préstec? Vols dir que... prens el cos dels animals per un temps?
--Més o menys –va dir Miradieva. No era així exactament, però no tenia ganes de donar explicacions sobre com feia o deixava de fer--. Per què has vingut?
--Has vist la barrera de gel –va dir ell, i no era cap pregunta--. El gel és imparable, ho saps. Res no es pot fer per aturar-lo, com no es pot aturar el Sol –la jove va sentir una esgarrifança i es va arraulir en el seu xal--. És qüestió de temps que la barrera arribi més a sud: aviat el fred gelarà les collites, aturarà els rius, matarà el ramat i assecarà els pous.
Miradieva no va intentar discutir el que el jove havia dit. Durant anys tothom s’havia lamentat del fred creixent, a la vegada que tothom s’havia negat a veure el que era evident.
--Aviat, has dit –va dir al cap d’una estona--. Què vol dir, exactament?
El jove va aixecar els muscles.
--En això encara hi ha discrepàncies entre els nostres savis. Però les previsions més optimistes parlen de no més de deu anys.
Miradieva va respirar fons, sentint una opressió a la boca de l’estómac. Deu anys poden semblar molts si no indiquen la data de la fi del món.
--M’imagino que no has vingut només per dir-me que tots morirem de fred. Al cap i a la fi, què us pot importar a vosaltres el que ens pugui passar? Els que s’arrosseguen. No és així com ens dieu?
--Així és com us diuen alguns –va admetre ell. La va mirar per un instant i aquella sensació estranya al clatell va tornar.
--Com et dius?
--Oh –va dir ell tot aixecant les celles en un gest molt humà--. Et demano disculpes. El meu nom és Herdai--. Va somriure, insolent--. I a tu et diuen la bruixa del bosc. –Miriadeva no va semblar en absolut ofesa per aquella observació. Era certa, al cap i a la fi. Herdai va encreuar les mans sobre la taula, bastant formal--. Demà mateix el meu senyor vindrà a parlar amb el vostre governador. Li dirà més o menys el que t’estic dient jo i li farà una proposta. Es tracta, en poques paraules, d’oferir-vos la possibilitat de sobreviure. Perquè has de saber que bastant més al sud, més enllà de l’oceà, hi ha unes terres deshabitades on el gel no hi arribarà.
--Ni el gel ni la pluja, pel que tinc entès. Al gran desert del sud no hi creix res.
--Tot està canviant, Miriadeva, des de ja fa un temps. El vent, la pluja... ja no són com eren. Aquelles terres s’estan transformant. Hi ha boscos incipients, muntanyes on neixen rius, valls fèrtils i prades verdes. I són la vostra darrera oportunitat. Podeu anar-hi ara, voluntàriament, o més tard, empesos per la desesperació. T’asseguro que no serà el mateix.
El silenci va caure de nou sobre tots dos. Miriadeva sentia el pànic creixent en el seu pit, perquè sabia que aquell jove li estava dient la veritat. Més d’una nit havia despertat tremolant, fugint dels seus somnis. Somnis en els quals veia la gent morir de gana, de fred, somnis en els quals veia persones normals i sensates comportar-se com bèsties salvatges... Va respirar fons, intentant convèncer-se que no eren més que somnis. De moment.
--Per què has vingut a dir-m’ho a mi? –va demanar.
--No sé si els teus accediran a marxar. Espero que sí. Però vull assegurar-me que tu sí que hi aniràs.
Miriadeva va apartar la mirada, estorada sense motiu. Els ulls d’aquell desconegut semblaven parlar i dir coses que anaven més enllà de les paraules. O tal vegada ella interpretava el que volia.
--Tot això que tems, el que veus en els teus malsons –va continuar Herdai--, ja està passant. No us n’han arribat notícies? Vosaltres sou afortunats, i tu... tu ets diferent. Quan marxeu cap al sud i ens deixeu sols...
Miriadeva el va interrompre amb una mirada de foc. Ja no tremolava; una petita flama s’havia encès en el seu pit.
--Us deixem sols? Et lamentes? Que potser no és això el que voleu, el que sempre heu volgut?
Herdai se la va quedar mirant, com trist. La jove va sentir aquella sensació al clatell, que s’estenia per l’espina dorsal.
--No. Jo no, Miria –va dir el jove, i li va agafar la mà sobre la taula. Miriadeva va sentir la calor que s’estenia des dels seus dits, pujava pel braç... La calor de temps passats, que havia fugit de la seva terra i que tenia gairebé oblidada. Una calor que només podria tornar a sentir més al sud. Es va començar a deixar endur per aquella sensació embriagant--. Jo aniré amb tu.
Miriadeva el va mirar als ulls, sobtada amb aquella revelació, i va saber que ell no mentia, que mai no ho feia. De sobte el cor tamborilejava contra les seves costelles, com si volgués sortir-li del pit.
--Però... per què? –va encertar a demanar--. No em coneixes.
--Jo aniré amb tu –va insistir Herdai--, i tot podrà començar de bell nou. I sí que et conec, Miria, perquè tu ets com jo, encara que no ho sàpigues.
Miriadeva va enretirar la mà.
--No és cert –va dir, envermellida fins l’arrel dels cabells--. Jo no soc com vosaltres.
Herdai es va aixecar, imposant la seva figura, i a ella li va fer l’efecte que creixia, que es feia més gran fins ocupar tota la cabana. Però només era un joc d’ombres.
--Vine –va dir ell amb una veu profunda i càlida, una veu que li va robar la voluntat. Herdai va allargar la mà i aquesta vegada ella la va acceptar. L’home va somriure--. El viatge és llarg.

Fragment de la història de Miriadeva, tal i com consta al Llibre Perdut, segons la transcripció feta pel príncep Embar d’Anidam, on es conta com el Primer, acompanyat de la Guardiana, va guiar els fundadors a les noves terres i va fer construir la Torre Central allà on més endavant seria fundada la ciutat d’Anerís.

dimarts, 12 de maig de 2015

2015 Any Internacional de la Llum i de les tecnologies basades en la llum

El 2015 coincideixen diversos aniversaris relacionats amb fites importants de la història de la llum, l'òptica de Alhazen (Ibn Al-Haytham) de l'any 1015, la noció del caràcter ondulatori de la llum proposada per Fresnel  en 1815, la teoria electromagnètica de la llum formulada per Maxwell a 1865, la teoria d'Einstein de l'efecte fotoelèctric en 1905 i la incorporació  de la llum en la cosmologia  mitjançant la relativitat general en 1915, el descobriment del fons de microones del cosmos per Penzias i Wilson i els èxits assolits per Kao en la transmissió de llum per fibres òptiques per a la comunicació òptica, ambdós en 1965.

Per aquest motiu l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va proclamar a la 68a Assemblea General del 20 de Desembre de 2013 l'Any International de la Llum i de les Tecnologies Basades en la Llum (IYL 2015).


Vídeo en castellà (més breu)