Acomiadament

Ahir, dia 14 d´abril, els companys de n´Elisa Mayol Daviu vam fer un acte de record: vam sembrar un arbre, l´arbre de l´amor, perquè estigui sempre amb nosaltres...

                                                            Causar 2ºB

EL RECORD DE N’ELISA GUAITARÀ SEMPRE AMB UN SOMRIURE

Una trista notícia ens ha commocionat aquests dies, la partida de n’Elisa, abatuda per la leucèmia. A pesar que no hi havia escola, els mòbils han transmès la tristesa i consternació entre els alumnes de l’institut i les seves famílies.

Els que coneixien a n’Elisa coincideixen dient que sempre et rebia amb un somriure, que essent discreta amb els seus sentiments només mirar-la als ulls es reconeixia el seu estat d’ànim, que el seu somni era ser cirurgiana i en parlava amb il·lusió, que compartia aficions amb companys i companyes com ara fer rebosteria, manualitats, pintar... sempre tenia projectes i li sobrava energia.

Et parlen també d’una família que ha viscut mesos de malaltia, de lluita, d’esperances i també de decepcions, per arribar amb impotència al desenllaç més injust.

Sabem que als companys i professorat els pesarà la seva absència i el retorn a les aules serà més dur, tot i que, en els cors el record de n’Elisa guaitarà sempre amb un somriure.  

Des de l’APIMA de l’IES Guillem Colom Casasnovas, ens solidaritzam amb en Tolo i na Mariló, amb tota la família Mayol Daviu, que està passant moments tan difícils.  

DEP Elisa

Para Elisa Mayol Daviu, alumna de 2ºESO

A veces la vida chirría tan amargamente que nos quedamos parados, sin saber qué hacer y sin consuelo.

Hago un repaso de todos mis difuntos: padres, un hermano, amigas… Y en ese cómputo de seres queridos que nos han ido dejando, destaca por su insensatez y sinsentido el de los jóvenes, jóvenes alumn@s como Katrin, Viçens de Deià, Toni de Bunyola y ahora, Elisa, cuya presencia sigue inundando el aula y nuestros corazones. Sentimos rabia como el poeta Miguel Hernández por la muerte de su amigo y hacemos nuestros los versos de A. Machado que dicen:

“Y cuando llegue el día del último viaje

  Y esté al partir la nave que nunca ha de tornar

  Me encontraréis a bordo, ligero de equipaje,

  Casi desnudo, como los hijos de la mar”

                                                       *****************

A Elisa le cantaban los ojos. Con esos enormes ojazos se reía, se entusiasmaba, o expresaba su cansancio por las tareas obligatorias. Y no es que fuera una persona callada, porque como todos los niñ@s vitales no paraba de charlar, aunque siempre sus inquietudes y sentimientos, sin ella saberlo, le asomaban a sus ojos.

El curso pasado irradiaba felicidad porque iba a tener una hermanita, Laura, y la ilusión no cabía en su interior y  la desbordaba. Ella, siempre contenta, nos contaba cómo iba el embarazo de su madre, al tiempo que armada de tijeras y papel,  adornaba la clase con estrellas, grecas y pájaros de colores. Elisa nos enseñó el arte de la papiroflexia y también a hacer abalorios y pulseras con sus manos. No le costaba nada, le salía sin esfuerzo. Como sin esfuerzo le salía ser la mejor compañera. Su alegría lo contagiaba todo.

No queremos despedirnos porque sigues sonriente con nosotros y porque queremos seguir soñando cuentos contigo,  aventuras fabulosas en barcos de piratas, romances de princesas y genios enamorados,  de brujas malvadas y hadas bienhechoras, de lámparas maravillosas y alfombras voladoras… Relatos y poemas fantásticos que nunca se acaben y, que si lo hacen, siempre, siempre, tengan un final feliz.

D.E.P.